El Castell - Dades històriques.

L'ocupació ibèrica de Montsoriu.
Es té coneixement de l'ocupació del turó de Montsoriu des d'època ibèrica, encara que l'aparició d'una destral polimentada en el mateix turó podria fer recuperar l'ocupació fins al neolític. En època ibèrica es trobava en funcionament un assentament en la part més enlairada del turó, prop de l'actual Torre de l'Homenatge. La datació d'aquesta ocupació es situa a l'entorn del segle IV-III abans de Crist.

Montsoriu en els segles X i XI. L'origen del castell.
Any 923: en l'Acta de Consagració de l'església parroquial d'Arbúcies apareix el topònim Montsoriu com a delimitació d'uns masos que s'havien cedit a la parròquia. En cap cas és menciona l'existència d'un castell dalt del turó.

Any 1002: referència documental d'un lloc anomenat Montsoriu: "locum que dicunt Monte Suriz, uel in eius apendicio siva infra eius terminis". Es tracta d'una donació de terres que féu un personatge anomenat Giscafred al monestir de Sant Cugat del Vallès. En aquest document no es diu explícitament que hi hagi un castell, però sí que s'esmenta el terme o apèndix de Montsoriu, cosa que es podria molt bé relacionar amb l'existència d'un castell termenat. Aquesta seria, doncs, la primera referència històrica que fins ara s'ha trobat de l'existència del castell de Montsoriu.

Any 1011: menció indirecta de l'existència del castell de Montsoriu, quan trobem esmentat Amat de Montsoriu. En aquest any aquest personatge participa en un Consell Comtal, i afegeix al seu nom el de "senyor de Montsoriu", probablement la seva possessió més important i on hi deuria tenir la seva residència. Aquest Amat de Montsoriu es titula el 1016 com Amat de Girona, i el 1019 apareix com a vescomte de Girona.

Any 1033: Ermessenda, filla d'Amat de Montsoriu, es casa amb Guerau de Cabrera. Aquest matrimoni serà el fundador, el 1038, del monestir benedictí de Sant Salvador de Breda, el qual es convertirà en el centre espiritual del vescomtat. Des d'aleshores la història del castell de Montsoriu i de les viles i llocs que formen el vescomtat de Cabrera-Girona aniran estretament lligades a la història de la família Cabrera.

Any 1053: primera notícia històrica de l'existència d'un castell. En una donació d'un alou s'esmenta que "limita per orient amb el castell anomenat Soriu". Tot i això, les restes arquitectòniques de la Torre de l'Homenatge i de la capella preromànica situada al seu costat permeten situar la construcció del castell primitiu a finals del segle X o a principis de l'XI.
Aquest desajustament cronològic s'explica per la manca de documentació, cosa que no vol dir que el castell no existís ja al segle X, tal i com certifica l'arqueologia.


L'esplendor de l'etapa romànica. Els segles XII i XIII
La família Cabrera ha anat guanyant importància en el context político-social del país, eixamplant, en paral·lel, les seves possessions territorials. Centrant-nos en l'entorn del Montseny, han assimilat al seu patrimoni les possessions dels senyors del castell de les Agudes-Miravalls.

Va ser Guerau III Ponç (1145-1180) qui va canviar el títol de vescomte de Girona pel de vescomte de Cabrera, títol que d'ara en endavant serà utilitzat per tots els seus descendents. Aquest noble ha estat identificat com el trobador Guerau de Cabrera, qui va escriure poesia trobadoresca en llengua provençal.

No tenim moltes notícies històriques d'aquesta època, però sí que sabem per la recerca arqueològica que el castell es va convertint en un fidel reflex de la importància creixent que va adquirint la família Cabrera. Entre finals del segle XII i principis del segle XIII s'inicien unes importants obres de remodelació del primitiu castell roquer, així com també comencen les obres de construcció del segon recinte del castell, on s'hi farà un gran pati central i una capella romànica.

Any 1191: el comte-rei Alfons I el Cast va fer estada en el castell de Montsoriu.

En aquesta època, a més del vescomtes, en el castell de Montsoriu hi vivien una família de castlans (persones de rang inferior als vescomtes que eren qui s'encarregaven de la guarda i defensa del castell). El càrrec de castlà el nomenava el senyor del castell, i li podia confiar el castell de forma temporal o permanentment. Ara bé, el domini útil del castell sempre se'l reservava el senyor.

En aquest sentit, sabem de Guillem de Montsoriu, qui entre el 1230 i el 1240 va participar en les conquestes de Mallorca, Menorca i València que va encapçalar Jaume I, aconseguint una important quantitat de riquesa. Igualment, Ponç de Montsoriu, cavaller, prengué part en la conquesta de València.

Però la dada històrica més important d'aquest segle XIII ens la proporciona el cronista reial Bernat Desclot. El cronista reial, en referir-se a l'atac que el rei francès Felip l'Ardit va emprendre contra el comte-rei català
Pere II el Gran el 1285, enumera i comenta les diferents fortaleses que romanen sota poder català, i diu això del castell de Montsoriu:  "E en Vallès se tenia lo castell de Montsoriu, qui és un dels bells e dels nobles del món e és del comte d'Empúries"   

La gran etapa gòtica.
Al llarg del segle XIV el castell de Montsoriu esdevindrà el palau gòtic residencial dels vescomtes de Cabrera, una de les famílies més importants del Principat. S'ha calculat que en el conjunt dels dominis dels Cabrera pels volts del 1360 hi habitaven una mica més de 20.000 persones (la resta de senyors del país, de mitjana, tenien la meitat de súbdits).

El 1356 el rei Pere III, per premiar la fidelitat de Bernat II i del seu fill, crearà al seu favor el comtat d'Osona. Així, les possesions dels Cabrera s'estenien des de la Vall d'en Bas i el Cabrerès fins al mar (des de Pineda fins a Blanes), i des de d'Anglès i Vidreres (per llevant), fins a Gurb, Tona, el Brull, Fogars de Monclús i el castell de Montnegre (per ponent).

1 - Castell de Montsoriu.
2 - Castell d'Argimon.
3 - Castell de Sant Iscle.
4 - Castell de Torcafeló.
5 - Castell d'Hostalric.
6 - Castell de Blanes.
7 - Castell de Palafolls.
8 - Castell de Montpalau.
9 - Castell de Montnegre.
10 - Castell de Vilardell.
11 - Castell de Montclús.
12 - Castell de les Agudes.
13 - Castell de Miravalls.
14 - Castell del Brull.
15 - Castell de Taradell
16 - Castell de Tona.
17 - Castell de Múnter.
18 - Castell de Malla.
19 - Castell de Torroella.
20 - Castell de Sentfores.
21 - Castell de Gurb.
22 - Castell de Voltregà.
23 - Castell de Vilagelans.
24 - Castell de Manlleu.
25 - Castell de Meda.
26 - Castell de Savassona.
27 - Castell de s'Avellana.
28 - Castell de Casserres.
29 - Castell de Sorerols.
30 - Castell de Torelló.
31 - Castell de sa Reganyada.
32 - Castell de Barrés.
33 - Castell de Cabrera.
34 - Castell de Bas.
35 - Castell del Mallol.
36 - Castell de Softerra.
37 - Castell d'Anglès.
 

Mapa de situació dels termes, amb els castells més significatius, que formaven part del vescomtat de Cabrera, l'any 1.356.
 

En aquesta època el vescomte de Cabrera fou Bernat II (1298-1364), privat del rei Pere III el Cerimoniós i tutor del seu fill Joan, el futur rei Joan I el Caçador. La vida del vescomte Bernat és digne d'un relat cavalleresc, on es succeeixen les aventures bèl·liques en terres i mars llunyans (Castella i Sardenya) amb el recolliment monàstic al monestir de Sant Salvador de Breda entre el 1342 i el 1350. Finalment, retornat a la vida política activa, les intrigues de la Cort el portaran a un judici injust on serà acusat de traició per la reina.

La mort de Bernat II, decapitat a Saragossa el 1364, provocarà que el seu fill, Bernat III, es revolti contra el rei Pere III. Aquest, per tal de sufocar l'aixacament, reunirà una tropa de 1.200 soldats amb base a Hostalric (1368). El seu objectiu era conquerir el castell de Montsoriu, fet que sembla que no ocorregué. La revolta del vescomtat va durar fins el 1370, més enllà de la mort de Bernat III (1368). Bernardí IV de Cabrera, fill de Bernat III i nét de Bernat II, assolí un primer acord amb el rei Pere III el 1372, i un segon acord el 1381, pels quals recuperà la quasi totalitat de les possessions de la família.


L'època moderna: l'allunyament dels vescomtes.
Any 1427: mort Bernat IV de Cabrera, primer comte de Mòdica (Sicília).
Malgrat passar llargues temporades a Sicília, havia mantingut la residència familiar en el castell de Montsoriu. Amb ell es tanca l'època més gloriosa del Vescomtat de Cabrera. Bernat Joan de Cabrera, fill de l'anterior i de Timbor de Prades, serà el nou cap del vescomtat. El castell de Montsoriu deixa de ser residència habitual de la família vescomtal, que passa a residir al seu palau de Blanes (aixecat en temps de Bernat IV) i a Hostalric.

Plat ceràmic del segle XV
decorat en blau

Anys 1462-1472 (anys de la Guerra Civil Catalana): en el transcurs d'aquesta guerra el castell canvià vàries vegades de mans, però a la fi, i després d'uns quants anys d'haver-se acabat la guerra, el 1481 el castell retornà a la família Cabrera, més concretament a Anna I de Cabrera.

Any 1480: Anna de Cabrera, seguint la voluntat del rei Ferran el Catòlic, es casa amb Fadrique Enríquez, gran almirall de Castella i cosí del rei. Aquest matrimoni no tingué descendència, i el rei Ferran II aconsellà altre cop Anna de Cabrera sobre el que havia de fer: deixar totes les terres del vescomtat de Cabrera en mans del nebot del seu marit, Luys Enríquez (1515).

Any 1504: hi ha una petita guarnició en el castell. Entre el 1513 i el 1518 també sabem de l'existència d'aquesta guarnició.

Des d'aquest moment desapereix tot contacte entre els senyors de Cabrera i els seus vasalls, i són els procuradors generals o els delegats dels vescomtes els qui regeixen el destí del vescomtat. Els Enríquez de Cabrera prefereixen estar presents en la Cort Reial castellana.

Els Enríquez de Cabrera, al llarg dels segles XVI i XVII, es van anar endeutant, fins que els deutes i les contínues vendes fetes a Francesc de Montcada, comte d'Aitona, faran que aquest passi a ser el nou propietari dels territoris de l'antic vescomtat de Cabrera entre els anys 1566-1574.
Aquesta nissaga, la Montcada-Aitona, perdurarà al vescomtat 240 anys, fins a l'extinció de les jurisdiccions senyorials.


El castell en els segles XVII i XVIII.

La família Montcada no resideix en el castell de Montsoriu, tan sols n'és una possessió més.

Any 1624: el terme o vegueria del castell de Montsoriu és venut per Gastó de Montcada a la família Sarriera, comtes de Solterra. En el document de compra es diu que el castell està deshabitat i té una gran part enrunada.

Any 1713: el castell o castlania està en mans de la família Matamala, de Sant Hilari Sacalm. Aquests vengueren la muntanya de Montsoriu i la Casa Nova del castell construïda en la plaça de les Bruixes a Quirze Pasqual.

Any 1757: en aquesta data el vescomtat està en mans dels ducs de Medinaceli, ja que aquesta família havia entroncat matrimonialment amb la dels marquesos d'Aitona.


El castell al segle XIX.

Any 1809: dins la Guerra del Francès (1808-1814), l'estiu d'aquest any les tropes franceses ocuparen la vila d'Arbúcies i el castell de Montsoriu.

La darrera ocupació militar del castell va tenir lloc durant el transcurs de la Primera Guerra Carlina (1833-1840), quan estigué ocupat per una companyia de la Milícia Nacional. Entre els soldats que hi estigueren hi havia Pau Piferrer (1818-1848), destacat literat de l'època romàntica que va deixar escrita la següent visió del castell de Montsoriu:

"Ocupa la cima (del turó) un vasto castillo gótico del cual subsisten aun algunos lienzos de muro con dos torrecillas, al paso que una completa desolación confunde en las habitaciones interiores columnas derribadas, corredores en pié y arcos góticos que se dibujan en la atmósfera de resplandor de luna".

El floreixent excursionisme que tingué lloc durant la Renaixença catalana també es fixà en el castell de Montsoriu. Així, Artur Osona, en la seva guía "Excursió á la montanya de Montseny" (1879), considerada una de les primeres guies excursionistes de Catalunya, ens diu que "lo turista podrà admirar las ruinas del castell de Montsoriu".

I Ramon Arabia Solanas, el 1880, a l'Anuari de l'Associació d'Excursions Catalana, escriu: "Quan se arriba a dalt y per entre los pilots de pedra y los punxosos esbarzers se penetra en aquellas estancias solitarias y obertas als quatre vents; quan se véhuen aquells gótichs finestrals sense l'ayrosa columneta, aquelles altivas voltas enderrocadas, aquelles espayosas sitjas vuydas y respirant un baf sepulcral: l'anima se encobreix de dol y se sent com una anyoransa de patria. Afortunadament, una sola mirada defora las murallas reconforta l'esperit; la esplendent riera d'Arbucias, las hermosas planas de Breda y del Tordera, lo immens costellám del Montseny y las humils montanyas que á sos peus radian per tot Catalunya, ara com avans vihuen forta y robusta vida. La obra humana tan superbiosa se desfà com pols, l'obra de Deu persisteix, immutable á través dels sigles. Mentres ell sia, no'ons faltarà patria may."  Romanticisme, nacionalisme i religiositat: tot s'ajunta en el castell de Montsoriu i contribueix a donar-li una aurèola de misteri.

Aquesta imatge del castell de Montsoriu (runes altives que s'enfrontaven a una poderosa vegetació, remembrança d'un boirós i oblidat passat fornidor de tota mena d'històries i llegendes) ha perdurat 100 anys. La implicació de la societat civil i de les seves institucions polítiques està aconseguint treure de l'oblit aquest castell, una de les millors mostres de l'arquitectura militar medieval catalana, i retornar-lo al lloc que li correspon en el conjunt del patrimoni històric català. Darrera seu, també es recupera la història d'una de les famílies més importants de la Catalunya medieval.