Castell - Toponímia.

No es sap ben bé quin és l'origen del mot "Montsoriu". Sobre ell hi ha diferents interpretacions, des d'interpretacions poètiques fins a estudis filològics complexos. A continuació exposarem les més divulgades:

Mont-surio. Muntanya de suro. Relacionar el topònim amb els suros, arbre que predomina en gran part del turó, té la seva lògica, però no sempre aquest ha estat l'arbre predominant. Segons estudis paleoambientals, en la vegetació que envoltava el castell en els segles XIII i XIV hi havia un predomini de les herbàcies, o sigui, per aquesta època ens hem d'imaginar un turó totalment pelat, més d'acord amb les necessitats defensives i de vigilància que requeria aleshores un castell. Per una altra banda, la presència actual de suros en el turó segurament és deguda a la importància que va agafar la indústria tapera a partir dels segles XVIII i XIX.

Mont-so-riu. Muntanya sobre el riu. La situació del turó sobre la riera d'Arbúcies fonamenta aquesta teoria, però els entesos consideren que no hi ha una base filològica prou sòlida com per donar-li consistència.

Mont-surice. Mont blanc. En basc, "zuria" vol dir blanca. Així, tindríem "muntanya blanca", a diferència de la Serralada del Montnegre, situada entre el turó de Montsoriu i el mar. Aquesta teoria donaria al topònim Montsoriu un origen preromà.

Montem Sigirici. Muntanya d'en Sigeric. Aquesta teoria es basa en l'estudi toponímic més acurat que s'ha fet sobre aquest tema, i el seu autor va ser Joan Coromines. L'autor defensa que les cites documentals més antigues de Montsoriu no tenen perquè utilitzar el nom més arcaic. Així, sobre la base de la terminació "iu", considera que el topònim seria d'origen germànic. L'arrel seria el nom Sigiric, que derivaria en "Siric"; després la "i" es covertiria en "e", amb la qual cosa tindríem "Seric". Finalment, evolucions posteriors farien que la "e" s'assimilés a la "o", quedant el nom en "Soric". Segons Coromines, els noms germànics acabats en "ic" o "ik", en anomenar-los en llatí, són passats al genitiu: "Sigerici". Llavors, es sap que en català la terminació "ci" dóna "u", amb el que tindríem "Sigeriu".

Mons Siricus. Muntanya de Sirici. Seria una variant de l'anterior, on l'antropònim, en aquest cas, no és germànic sinó llatí: "Siricius", màrtir africà del segle IV. Ara bé, quina relació hi ha entre aquest màrtir i i el turó de Montsoriu? Ho desconeixem.

Mont-soliu. Muntanya solitària. Aquesta teoria també és registrada per Joan Coromines. Està basada en la denominació local i popular del turó: "Montsoliu". En aquest cas el topònim "Montsoriu" canviaria la "r" líquida per la "l", donant lloc a una variant lingüística que encara es conserva en el parlar de la gent dels pobles dels voltants del castell: Arbúcies, Breda, Riells i Viabrea, Sant Feliu de Buixalleu, Sant Hilari Sacalm, etc.